Construir un ecosistema de coneixement per als serveis socials del futur

serveis 3

L’explosió de les tecnologies digitals de la informació i la comunicació, que incrementa i distribueix la capacitat de processament intel·ligent de grans quantitats de dades, torna obsoletes moltes professions (el coneixement de les quals deixa de tenir valor). També reconfigura les cadenes de valor mitjançant les quals es produeixen els coneixements que permeten la realització d’aquelles operacions que segueixen havent de ser dutes a terme per persones, organitzacions o altres sistemes socials, ja que incrementa la capacitat que cada tipus de coneixement (ideologia, ciència, tecnologia i saber expert) i els seus diversos agents productors i portadors tenen de confrontar als altres i disputar-los el terreny. Alhora, es redefineixen les relacions entre els nivells operatiu, organitzatiu i polític i els seus corresponents entorns d’agents (stakeholders), des del moment, per exemple, en què decisions estratègiques que abans es prenien mitjançant lents mecanismes d’agregació de dades i processament d’informació que anaven ascendint per l’estructura d’interlocució, poden ara automatitzar-se, convertir-se en un algorisme i adoptar-se i executar-se en temps real. Tot això pot conduir a dinàmiques caòtiques i complexes que van des d’estratègies d’integració salvatges, on una organització operadora deixa devastat un departament universitari emportant-se al seu personal científic, apropiant-se de tota una determinada cadena de valor, fins a, en l’altre extrem, oportunitats extraordinàries per a agents que operen en microjaciments, especialitzant-se en una determinada baula d’una determinada cadena de valor.

Com a manifestació, per exemple, dels canvis i reptes en les dinàmiques de relació entre agents a la qual s’ha fet al·lusió més amunt, cal referir-se a l’aplicació de les ciències del comportament, amb la creació d’unitats o equips governamentals sobre enfocaments comportamentals (behavioural insights), a polítiques públiques cada vegada més basades en evidències. Així, podria pensar-se, per exemple, que els coneixements de les ciències del comportament formen part de la caixa d’eines del personal operatiu dels serveis de benestar o, en tot cas, de les persones amb responsabilitats de gestió, per exemple, dels recursos humans. No obstant això, cada vegada més, es presenten com a útils per al disseny de les polítiques. Alhora, aquesta connexió més directa entre unes determinades comunitats científiques i les persones que prenen les decisions polítiques tendeix a impulsar la realització d’assajos controlats aleatorizats (Randomized Controlled Trials), tractant-se d’imitar els assajos aleatoris que s’utilitzen en medicina per avaluar l’efectivitat dels nous medicaments.

Cal dir que aquest tipus de processos són amb prou feines incipients en el nostre sector dels serveis socials, en el qual la impressió que ofereixen les experiències innovadores valuoses (com les del model d’atenció centrada en la persona, impulsades, per exemple, per la Fundació Pilares; les comunitàries de l’estil del projecte Radars, Vincles BCN o les Superilles Socials (de l’Ajuntament de Barcelona, amb inspiració en el model Buurtzorg) o els nius familiars de Agintzari; els avanços en teleassistència (com els de Servicios Sociales Integrados); nous instruments per al diagnòstic social i l’estratificació poblacional, com els de Luis Barriga a la Comunitat de Castella i Lleó o els de la Diputació de Barcelona; o experiències intersectorials, com Housing First, les comunitats compassives o les del Consell Comarcal d’Osona) semblen més aviat bolets de muntanya que no els fruits d’un sistema agrícola organitzat.

(Sobre aquestes i altres qüestions parlarem l’11 d’abril en els serveis socials de Pineda de Mar i el Centre de Documentació Dixit de Girona, el dijous 12 al Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, a Barcelona, i el 13 a Tremp , a l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Pirineu i Aran. Una versió estesa del text es troba al bloc Llei d’Engel.)

Disseny de polítiques socials

DSC_0076 ff

El disseny de polítiques socials  és impulsat, en última instància, per la voluntat ètica i política d’universalitzar l’accés al benestar -finalitat de la política social- que es recolza en el gaudi dels béns dels quals  s’encarreguen les principals polítiques sectorials. Béns com la salut, l’aprenentatge, la interacció, l’ocupació, l’allotjament o la subsistència. La política social -l’acció liderada i sostinguda dels poders públics per a la promoció i protecció universal d’aquests béns- és sens dubte un protagonista principal de la vida política, econòmica i social de les nostres democràcies.

Però la política social se sap limitada i necessitada del diàleg i la sinergia intersectorial amb la política econòmica. Sabem també que els drets socials són paper mullat en absència de drets civils i polítics i de l’acció de l’Estat per garantir-los. D’altra banda, les polítiques socials sectorials, quan apliquen perspectives transversals -d’igualtat i atenció a les diversitats, familiar, comunitària o de promoció de la iniciativa social- busquen equilibri i mútua potenciació entre el poder i enfortiment de l’Estat i el desenvolupament i empoderament dels individus, les famílies, les comunitats i les organitzacions solidàries. La política social se sap necessària, però també se sap part del problema i part -només part- de la solució.

Una tasca de la complexitat de la política social no pot sinó recolzar-se en el coneixement i hem de reconèixer que moltes vegades estan trencades les cadenes de valor necessàries per a la producció d’un coneixement rigorós i rellevant per al disseny, implementació i avaluació de polítiques socials. Universitats, centres de recerca, think tanks, consultores, partits polítics, moviments associatius, empreses proveïdores i altres agents rellevants en l’àmbit de les polítiques socials no formen en el nostre entorn l’ecosistema interactiu, la comunitat d’aprenentatge, la greixada cadena de valor que necessitem per produir i perfeccionar decisions sobre política social que siguin pertinents, coherents, eficaces i eficients.

Els desafiaments són descomunals: situacions d’atur i precarietat que deterioren el nostre capital humà; increments de la pobresa i la desigualtat que no som capaços de revertir; una crisi de les cures que maldestrament abordem des de la sanitat, els serveis socials i la política d’habitatge; o fenòmens de corrupció, efectes no desitjats o insolidaritat que sorgeixen en les pròpies estructures creades per a les polítiques socials. És molt el que hem aconseguit en política social i molt el que estem perdent i podem perdre i, no obstant això, molt el que podem guanyar si millorem la nostra capacitat de gestionar aquest espai en el qual la gestió del coneixement i la governança política es troben, respectant-se mútuament, per contribuir a la reconstrucció del contracte social.

La imatge (de Javier Atxa) és de la presentació del llibre a Bilbao. Per a la presentació a Barcelona, informació aquí.